GRANS CONCERTS. Jean-Guihen Queyras, violoncel; Alexandre Tharaud, piano. Obres de Bach, Brahms, Marais, Poulenc i Debussy. L’ATLÀNTIDA. 26 D’OCTUBRE DE 2019.
Enmig de tot el moviment de convulsió social i polític que ha provocat la sentència emesa pel Tribunal Suprem envers el procés català, el concert a L’Atlàntida fou una alenada d’aire fresc. Jean-Guihen Queyras i Alexandre Tharaud col·laboren habitualment des de fa molts anys. I la “química” musical que hi ha entre ells quedà palesa en un programa de gran versatilitat que combinava des del Barroc fins al Grup dels Sis.
El duet sortí a l’escenari amb sobrietat, humilitat i entrega absoluta. Afrontant unes lectures personals que no deixaren indiferent el nombrós públic que es congregà a Vic. Queyras posseeix un so càlid, natural i vellutat al costat d’un vibrato tan flexible com expressiu. No és pas el tipus d’intèrpret que busca la perfecció tècnica com a finalitat, sinó que cerca en la seva lectura una experiència diferent. I ho aconsegueix amb elegància –marca de l’escola francesa–, atenció al detall i una àmplia gamma de colors. Al seu costat, Tharaud mostrà una gran empatia i pulcritud, amb una imaginació que revelava i il·luminava obres àmpliament conegudes convertint-les en quelcom diferent. I tot això servit per una bellesa de so, un fraseig ampli i un punt d’intimitat ben propi.
El concert s’inicià amb la segona de les tres Sonates per a viola de gamba i continu que va escriure Bach a Köthen. I malgrat que el piano tingué la tapa aixecada, el timbre d’ambdós instruments es fusionà de manera notable, sense problemes de volums. Queyras no forçà el so en cap moment i Tharaud se situà sàviament en un pla sonor que li permeté cantar sense problemes. Evidenciaren que ambdós són grans intèrprets bachians –fet que també ens ho palesa la seva discografia– amb una lectura serena i lírica –ja des de l’“Adagio” inicial. Tharaud aportà una articulació nítida que influí en el bell diàleg i en la claredat del contrapunt –especialment en els moviments ràpids.
L’emoció, l’impacte expressiu i la lluminositat brillaren en la Sonata op. 99 de Brahms. Des d’un “Allegro apassionat” amb certs moments de llibertat agògica o un “Adagio affettuoso” de gran sublimitat. Amb un Queyras molt dúctil mostrant un control del so aclaparador i un vibrato ben variat. Capaç de passar del moment més efímer al punt més impetuós amb una notable facilitat i gràcies als diversos cops d’arc. Tharaud no defugí cap moment d’exaltació, però cercà més moments de subtilitat i refinament que en altres versions que podríem haver escoltat, en una interpretació que podríem titllar com més “clàssica” que romàntica.
La segona part incidí en el repertori francès que tan bé coneixen, tot arribant a un nivell artístic encara superior. Començant amb una Suite en Re de Marais imbuïda de refinament i lleugeresa. La neoclàssica Suite francesa de Poulenc, basada en danses del segle XVI de Claude Gervaise, és una obra deliciosa. I en mans d’aquests intèrprets es transformà en una exquisidesa per assaborir. Queyras i Tharaud en feren una lectura contrastada, de rítmica accentuada, servida amb flexibilitat de tempo.
Alexandre Tharaud ens convidà a un món fantasiós en la Sonata de Debussy, i a partir de l’agitació que proposa el piano, Queyras hi respongué amb lirisme i colors combinant espontaneïtat i flexibilitat del tempo. El suggeriment que mostrà el violoncel·lista en els pizzicatos inicials de la “Sérénade” fou per recordar. Així com la minuciosa resposta del pianista entrant en un joc sinuós i captivador en què la lleugeresa i el refinament tingueren el paper més important. Una rítmica exuberant tancà el “Finale” d’un Debussy certament sublim.
La llarga ovació del públic desencadenà tres propines d’un duet totalment desimbolt: el Vals trist de Franz von Vecsey imbuït de melangia, Imitant Albéniz de Rodion Sxedrín i un lluminós “Allegro di molto” del Divertiment en Re major de Haydn en l’arranjament de Piatigorsky. Un regal per als sentits…